Agraïment al Dr. Massimo Marezio

Personalment, estic infinitament en deute amb Massimo Marezio que va ser investigador del Laboratori de Cristal·lografia del CNRS a Grenoble des de 1973 fins a la fi dels seus dies i del qual en va ser el Director els anys 1982 a 1990, després d’una molt exitosa carrera als Laboratoris Bell als EEUU (1963 a 1973).

La meva generació pertany a una època en la que realitzar recerca competitiva al nostre país era pràcticament impossible i per aquesta raó vaig decidir portar a terme la meva Tesis Doctoral a Grenoble, un dels millors centres Europeus en Física i Ciència de Materials. El meu desembarcament al Laboratori de Cristal·lografia del CNRS de Grenoble (1980-83) va ser la primera oportunitat per conèixer i apreciar la gegantina figura de Massimo. El seu prestigi i lideratge el va convertir en Director del Laboratori després d’un altre gegant de la cristal·lografia: el Dr. Edwin Fèlix Bertaut. El lligam personal adquirit amb Massimo durant la meva etapa a Grenoble em va ja acompanyar la resta de la vida.

Una vegada retornat a Barcelona Massimo va obrir les portes del seu Laboratori a un bon nombre d’investigadors de l’incipient grup de recerca que vàrem iniciar a la Universitat de Barcelona i després a l’ICMAB. El punt d’inflexió es va produir, però, a partir de l’entrada de Espanya a la CEE (1986). A partir d’aquell moment en Massimo ens va donar suport en innombrables ocasions per a formar part de projectes Europeus. El primer va ser l’any 1988, just després del descobriment dels superconductors d’alta temperatura. En Massimo va ser el nostre ambaixador davant una comunitat científica europea en la qual l’ICMAB era un perfecte desconegut. En algunes ocasions vàrem coincidir, a més a més, amb el Dr. Manel Cardona, Director de l’Institut Max Planck de Física de l’Estat Sòlid a Stuttgart i membre del Comitè Científic de l’ICMAB en aquells moments. El seu suport va ser també transcendental per ajudar a l’ICMAB a guanyar ràpidament categoria internacional.

La carrera científica de Massimo Marezio va ser infinitament accelerada pel descobriment dels superconductors d’alta temperatura, temàtica a la que va efectuar contribucions extraordinàriament importants. Jo recordo personalment l’excitació del Laboratori al determinar per primera vegada l’estructura cristal·logràfica del renombrat YBa₂Cu₃O₇, ell va ser el veritable motor d’aquesta primícia mundial. També va efectuar contribucions molt rellevants a la temàtica de la magnetoresistència colossal en manganites. En aquestes dues temàtiques alguns dels seus articles han estat citats més de 1.000 vegades!. A Itàlia, Massimo va aconseguir un gran reconeixement, ell és un dels 20 científics italians més citats.

Però si les contribucions científiques de Massimo van ser molt rellevants, crec que és de justícia mencionar que va ser encara molt més rellevant el seu rol en estructurar una comunitat europea de la superconductivitat. El seu lideratge va permetre implementar la “Superconducting European Network” (SCENET) que va dirigir amb gran tacte i encert durant 10 anys (1996-2006). Aquest projecte va constituir un veritable nucli de col·laboracions internacionals (uns 60 laboratoris i 30 industries en varen ser membres) en el qual l’ICMAB va jugar ja un rol molt actiu, organitzant nombrosos workshops i escoles, alguns d’ells a Barcelona, i incloent també la “European Conference of Applied Superconductivity” (EUCAS) celebrada a Sitges l’any 1999 amb un miler de participants. Aquesta xarxa de laboratoris ha estat fins el nostres dies una excel·lent font de contactes i de col·laboracions que ens ha ajudat a consolidar el lideratge internacional adquirit en el camp de la superconductivitat i altres camps propers. També va ser el nucli per a la creació de la “European Society of Applied Superconductivity” (ESAS) que vaig tenir l’honor de presidir els anys 2006 a 2011, i que segueix sent el motor d’un gran nombre d’iniciatives a nivell mundial de la superconductivitat.

En Massimo era una persona extraordinàriament afable i culta, que sabia escoltar els altres, amb una gran capacitat de generar noves idees i empènyer als millors investigadors a examinar-les.

Estic convençut que fins els darrers moments de la seva vida seguia tenint al cap el lema de l’heroi de l’òpera romana Tosca, Mario Cavaradossi, quan just abans de morir deia “E non ho amato mai tanto la vita”!

Massimo se n’è ándato, a sempre caro amico!

Xavier Obradors
Director ICMAB - CSIC

More information:

• Décès de Massimo Marezio (NEEL Institut): http://neel.cnrs.fr/spip.php?article4957&var_mode=calcul
• Massimo Marezio: https://www.afc.asso.fr/l-association/in-memoriam/massimo-marezio

Massimo Marezio, born on August 25th, 1930, has just left us, carried away by the disease and ending a brilliant career dedicated on the one hand to the discovery and the crystallographic study of new materials, in particular superconductors with high critical temperature, and on the other hand to the federation of research activities.

After his thesis in the field of physical chemistry at the University of Rome in 1954, Mr. Marezio began his research with Professor A. Cimino in the Department of Chemistry of the University of Rome. He then went on to work as a research assistant at the University of Chicago, first in the Institute for the Study of Metals with Professor CB Walker (until 1957) and then at the Institute of Physics with Professor WH Zachariasen (until 1959) where he learns and is illustrated by the crystallographic study of new compounds. His results earned him recognition and recruitment in 1963 at the Bell Telephone Laboratory in TH Geballe's group in which BT Matthias, whom he joined in 1971, explored original ways of finding new superconductors with J. Remeika, DB McWhan.

His 1969 sabbatical year at the Laboratory of Metal Physics of Grenoble CNRS led by Louis Néel and his contacts with the Grenoble researchers was decisive for the career of Massimo Marezio, whose qualities earned him to be recruited as Director of Research at the CNRS in 1973, at the Laboratory of Crystallography then directed by EF Bertaut.