Les bateries són el dispositiu més emprat per a emmagatzemar energia i algunes previsions auguren que seran la segona tecnologia estratègica clau en els propers vint anys. Els motius per a això són: el gran creixement del mercat de l’electrònica portàtil (telèfons mòbils, ordinadors, càmeres etc.), la demanda de sistemes d’alimentació ininterrompuda per tal de proporcionar electricitat en casos d’interrupció del servei, el desenvolupament del vehicle híbrid o elèctric i l’aprofitament d’energies renovables (solar, eòlica etc.) que requereixen dispositius eficients capaços d’emmagatzemar l’energia generada.
L’energia en les bateries s’emmagatzema indirectament com a energia química i el seu avantatge principal respecte altres tipus de dispositius rau en la seva versatilitat, ja que hi ha bateries amb mides, característiques i rendiments electroquímics ben diversos, depenent de l’aplicació.
Malgrat que pugui semblar que l’origen de les bateries recarregables i les piles és quelcom proper, alguns estudis arqueològics apunten a què els egipcis pels volts de l’any 2000 a.C i els babilonis el 500 a.C ja disposaven d’aquests muntatges. Tot i això, Alessandro Volta es considera l’”inventor” de la pila moderna l’any 1800 a la Universitat de Pavia, motiu pel qual la unitat de potencial elèctric (Volt) porta el seu nom. Aquesta pila es basava en la utilització de dos parells metàl•lics diferents (com ara plata/estany o bé coure/zinc) separats per una dissolució de clorur sòdic. El voltatge d’aquest dispositiu era entorn 1 Volt.
En els més de dos-cents anys transcorreguts des dels treballs de Volta, aquests sistemes s’han desenvolupat contínuament. L’any 1860 és una data clau en què Leclanché munta la primera pila basada en zinc i òxid de manganès, i també el mateix any en que Gaston Planté feu la primera demostració d’una pila recarregable (una bateria): la de plom/àcid, que encara avui dia és d’ús generalitzat en els automòbils. A principis del segle vint es feren els primers avanços en bateries emprant dissolucions alcalines i Waldemar Jungner patentà la bateria de níquel cadmi que juntament amb la de níquel metall hidrur, de desenvolupament força posterior són actualment d’ús generalitzat. La darrera revolució en aquest camp fou l’ús del liti, el metall alcalí més lleuger i electropositiu, que permet la fabricació de bateries d’elevada capacitat i poc pes que han revolucionat el mercat sobretot en el camp dels aparells portàtils. Malgrat poder tenir algunes aplicacions comunes, aquests tres tipus de bateries involucren materials i reaccions ben diferents i la contínua recerca per tal de conèixer-los millor ha permès de millorar força les prestacions d’aquests dispositius.
